Esteim fotuts.

Semàfor amb Mensaka.

La moto està parada en el semàfor d'un pas de vianants, amb un pollastre damunt: un missatger amb el rètol groc cridaner de la seva empresa en l'esquena. Detinc el cotxe en la seva aleta de babord i miro la màquina. Malgrat la caixa portaequipatges del seient posterior, em recorda la vella moto italiana que vaig tenir fa vint anys, a aquesta edat en què et creus invulnerable; quan ets jove, inconscient i capaç de sortir de viatge nocturn caient pluja a mantes, travessant a cegues pantalles d'aigua polvoritzada de camions per carreteres de doble sentit, i creus que estampar-te contra un cotxe o un arbre, a 160 quilòmetres per hora, és una cosa que només pot passar-li a uns altres, i mai a tu. El cas, com dic, és que estic mirant la moto i a l'usuari amb una punxada de nostàlgia. Sota el casc, el mensaka sembla motero veterà, molt a prop dels quaranta. Està tranquil, obertes les cames, les botes militars recolzades en el sòl, pendent que el semàfor passi a verd. Pensant en les seves coses, suposo. En què va retardat en els lliuraments, o a qui votar en les municipals. Qualsevol sap. I en aquest moment, despistat al volant, frenant en l'últim instant perquè no s'havia fixat en el semàfor, arriba el bufaclatells.

No hi ha cop fort. Només el grinyol de la frenada sobre l'asfalt. Nyiiiiiiiiii. Miro a la meva dreta i veig que un cotxe, detenint-se gairebé de miracle en l'últim moment, copeja lleugerament la moto per darrera. Amb prou feines un toc en el pneumàtic de la roda posterior. Cloc. El just perquè, sense fer-li desperfectes visibles, la moto surti acomiadada tres o quatre metres, amb el motero moguent les cames a un costat i a un altre en desesperat esforç per mantenir l'equilibri. I ho aconsegueix, el pardal. Aconsegueix estabilitzar-se un tros més enllà, passades les marques de pintura del pas de vianants, i des d'allí es torna per comprovar què diables ha ocorregut. Llavors veu el cotxe detingut on abans es trobava ell, i el conductor que, petrificat, les mans engarrotades en el volant i expressió estupefacta, ho mira reposant-se de l'esglai. Acollonat.

Llavors som testimoni de una escena memorable. Amb una sang freda envejable, després de quedar-se uns instants mirant cap a enrere com si no donés crèdit a l'ocorregut, el mensaka es baixa de la moto, la posa sobre la pota de cabra, fa un cop d'ull comprovant que no hi ha danys d'importància, i després s'apropa a poc a poc a l'automòbil, prenent-se el seu temps. És un tipus d'aspecte cru, vigorós i amb aparent bona salut. El casc negre, del que només ha aixecat la visera, reforça el seu aspecte amenaçador. I no fa falta assenyalar que, per llavors, els conductors dels tres o quatre cotxes que estem a prop seguim l'assumpte amb atenció no exenta de morbositat, fent càbales sobre si la primera manotada l'hi donarà el mensaka al conductor amb la dreta o amb l'esquerra, o si es limitarà a enumerar-li a crits la relació completa dels seus morts més conspicus i frescs. El del cotxe deu caminar en càlculs semblants, doncs roman atrinxerat després del volant, igual de blanc que una fulla de paper marca "El Galgo". I en aquestes ocorre la cosa.

Sempre a poc a poc, sense alterar-se, el mensaka ha arribat a l'altura del conductor i s'inclina a mirar-ho. Aquest és més aviat de perfil ciclista, amb poca chicha. Salta a la vista que no sap què fer ni dir, i que tem li posin la cara com un mapa de carreteres. Llavors, quan el motero té ja recolzada una mà en l'obridor de la porta, ho veig inclinar-se una mica més, mirant cap al seient de darrera del vehicle. Segueixo la direcció de la seva mirada i descobreixo a dos nans de vuit o deu anys, nena i nen, asseguts allí, amb els seus cinturons de seguretat posats. En aquest moment, el mensaka fa una d'aquestes coses que de vegades, fins a en els moments més negres de la vida, pot reconciliar-te amb l'ésser humà. Es queda immòbil un instant, com pensant-li-ho, la mà encara posada en la porta del cotxe. Després s'alça a poc a poc, mira al conductor i li deixa anar aquesta frase immortal: «Un dia et mataràs, disbauxat».

I això és tot. Després, sense esperar resposta -l'altre segueix assegut, sense arrests si més no per balbucejar una excusa-, el mensaka es dirigeix a la moto tan tranquil com ha estat tot aquest temps, tira un últim cop d'ull per confirmar que no hi ha desperfectes, puja damunt, l'engega i es va. Jo fico la primera i arrenco al meu torn, doncs sonen darrere botzines impacients de cotxes, i veig al motero perdre's en el tràfic, a l'entrada d'un túnel. Llavors caic en el compte que ni tan sols he pogut veure-li la cara. I penso que és una llàstima. M'agradaria reconèixer-ho a qualsevol carrer, amb la moto parada. Aparcar a prop, assenyalar el bar més proper i convidar-ho a una canya.

Així no anam.

Aquesta nit estic indignat, enfurismat, desolat, sento que la força m'abandona pel costat que haurien de defensar els meus companys. Que ells siguin uns covards o no, no m'importa, però que per defensar la seva postura de covards titllin la meva valentia d'imprudència temerària és una cosa que no puc consentir. Estic fins als collons de submisos, cony. Si una persona t'insulta i s'enfronta a tu, callar i mirar cap a un altre costat no és una opció, les disputes no són dolentes, en realitat són la base de la societat, la confrontació, el dol, la competència. Dins d'aquesta societat o trepitges o ets trepitjat, i quan vénen a trepitjarte és quan més fort has trepitjar tu. La impunitat és la principal responsable de la violència, la violència és un fenomen cultural, no és innat, i la violència s'aprèn. Els experts assenyalen clarament que el natural és l'agressivitat, unida a reaccions d'índole suprarenal i hormonal. Hi ha molt de química a la conducta humana, i està unida a la supervivència. El que passa és que hi ha gent que confon el viure en societat amb amagar-se en la societat perquè com a individus no són res.

Papers.

El desenvolupament normal dels fets sol ser el següent: el jurat pren una decisió difícil, donats els ínfims recursos dels quals disposa Són Pardo la infracció no es pot mostrar a través del vídeo, el propietari del cavall i/o l'entrenador es dirigeixen a la sala de comissaris amb la ferma intenció de fer-se sentir, els jurats es deixen atropellar, insultar i escopir, la sanció és exemplar, la sanció no es complix en la seva totalitat per defectes de forma. El que no és normal és que en aquest precís moment jo estigui en la sala de comissaris, no deixi que ens insultin, ni escupin, ni atropellin i per tant no sigui necessària la sanció corresponent, quid pro quo.

Efecte Oyonnax.

Si Oyonnax pot guanyar un Prix d'Amerique a Quaker Jet tot es possible. Si Trasgo Mixó pot fer quart a Vincennes a 1'16'' qualsevol cosa pot passar. Ja res és el que pensàvem, la realitat copeja en les nostres cares fent que tot el que crèiem cert s'enfonsi en un obrir i tancar d'ulls. Ja no és garantia de res que el bruix puji a un dels cavalls més prometedors del pilot, ni que Jos vagi damunt del francès amb més qualitat des del General, o és que realment en aquest món nostre del trot tot és possible i per això gaudim tant?

Manifest “En defensa dels drets fonamentals a internet”

Davant la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia sostenible de modificacions legislatives que afecten el lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors de Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que …

1. Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.
2. La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra del que estableix l’article 20.5 de la Constitució, posa en mans d’un òrgan no judicial-un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.
3. La nova legislació crearà inseguretat jurídica en tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i de futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint obstacles a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.
4. La nova legislació proposada amenaça als nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen principalment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.
5. Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.
6. Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles, i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces amb la finalitat que diuen perseguir.
7. Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.
8. Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.
9. Proposem una veritable reforma del dret de propietat intel lectual orientada a la seva finalitat: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.
10. En democràcia les lleis i les seves modificacions s’han d’aprovar després de l’oportú debat públic i havent-se consultat prèviament a totes les parts implicades. No és lògic que es facin canvis legislatius que afecten a drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria

Faltes de respecte o el cas de l'amnèsia Vaticana.

És considerat per Stephen Hawking «el pare de la ciència moderna»; va publicar els seus molts descobriments com astrònom en el Sidereus nuncius; va donar l’heliocentrisme (alló de que la Terra gira al voltant del sol, teoria condemnada per l'església de llavors com contrària a les Escriptures), va ser denunciat a la Inquisició Romana i condemnat per heretgia, i va morir sota arrest domiciliari.

No se si el fet que tingués raó consolarà molt a la seva ànima (si la tingués, és una forma de parlar, no és per posar-me metafísics), però si estic bastant segur que Galileu Galilei es cagaria en el Sant Pare si sabés que el Vaticà acull a dia d'avui l'exposició Astrum2009, en la qual es canten lloances a la seva visió científica i ni s'esmenta la seva colisió amb l'església.

Segons el diari La Vanguardia, al ser interrogat pels periodistes sobre aquestes omissions, l'arquebisbe Gianfranco Ravasiva va considerar que no val la pena desqualificar als que van condemnar a Galileu, perquè «no es pot tenir sempre obert el tribunal de la història», encara que si va comentar que «va haver errors per ambdues parts». Clar... I l'error de Galileu, en concret, quin va ser? No ficar-li un telescopi pel cul al pardal que el va condemnar?